catapings
musicamp3
bcnskyline
blocat
racocatalà
viasurf
dynamical
sergiovillalba

dj further
laMundial.net
maestria de estilos
marc parrot
sonorate
subversive

allò que veig
basta de bastas
calítoe
dreadful
embut
erik
ester
flatline
flop!
gemmablog
gumets
jun
lladre
marianitu
mek
menxu
més marge!
nanda
nikto
proudemax
ramon
roger
teseache
trampoline
victima10



.

Quan el nostre avantpassat (o avantpassada) va despertar a mitjanit tocat (o tocada) per la inspiració i va traçar la primera silueta sobre la roca nua, un nou món de representacions es va obrir per a la nostra espècie, avorrida de per sí, disfressant-la d'interessant.

Probablement aquest personatge va morir empalat per un mamut o aixafat per un troncmòbil, o potser se'l va menjar un ós cavernari... o simplement se'l va endur un refredat.

Això va ser molt abans que el primer científic sense escrúpols tingués la genial però macabra idea d'inventar les pocions curatives, les vacunes i aquells palets de fusta que t'apreten la llengua i et fan venir arcades. Aleshores dibuixar siluetes era un repte immens per algú acostumat a fer servir les mans per arrencar, estirar, rebregar i treure els polls de les rastes dels companys de cova. I amb el pas del temps aquestes mans van perfeccionar els moviments, van aprendre a cultivar i recol·lectar, a construir i fabricar, a tocar violins i clavicèmbals, a fer servir forquilles i culleres i, en alguns casos de virtuosisme total, a torturar implacablement o a executar sense dolor. I en algun moment intermig, unes mans van agafar el primer pinzell.

En aquell moment l'home va començar a esbossar, projectar, pintar, escolpir... i ens vam convertir en Déus. Una espècie capaç de recrear el món a una tela amb un nivell de perfecció i realisme tan sublim que podia fer venir arcades d'emoció a qualsevol que tingués la sort d'observar la seva obra, sense necessitat dels palets de fusta dels metges.

I aquests homes eren Déus. Perquè els reis els contractaven i els admiraven, i quan els havien pintat, els feien matar perquè ningú més pugués gaudir del seu geni creador. Aleshores esdevenien immortals, com les seves obres.

Però un dia, algú prou il·luminat (o suficientment avorrit) va creure fermament que la llum, ben filtrada, aplicada i manipulada podia fer la feina tota sola, sense ajuda de ningú. I van aparèixer les primeres fotografies. I així com milers d'anys abans ho van fer els seus avantpassats de les cavernes, el record dels grans pintors va morir una mica més, deixant només darrera seu les siluetes, la llum i les ombres de les seves pintures.

I en aquesta voràgine estenopeica, fou moment pels homes de les caixes fosques, que enregistraven el món a cops de flash. Els escollits de la llum, els guardians de les imatges, els nous artistes que copsaven la realitat darrera uns artefactes complexes i plens de palanques, de clics, crecs i zums.

Fins que un dia un japonès cansat de menjar fideus i arròs, i després de trenta-cinc carrets de fotos dedicats a la Sagrada Família i un bon grapat de iens més pobre, va tenir una genial idea. Inventaria les càmeres digitals.

I amb cada càmera que es venia, cada targeta de memòria, cada cable USB que venia el 'paki' de Ronda Sant Antoni, la fotografia moria com a expressió artística d'uns quants escollits. Per cada clic, moria un fotògraf, i per cada fotògraf, moria un gatet.

I aleshores algú va descobrir el Photoshop. I amb cada còpia pirata, amb cada foto mal retocada i pujada a un fotolog, moria un dissenyador (que n'hi havia de sobres).

I així és com cada home i dona de les cavernes, com cada gran pintor renaixentista, com cada bon fotògraf i com l'inventor dels palets de fusta per dir "aaaa!" es remouen a les seves tombes, i per cada auto-foto al lavabo o cada imatge que ens fem amb el braç estirat des de dalt, un artista perd la inspiració i moren dos gatets.

Però un bon dia algú va anar molt més lluny de la pintura, de les teles, de la fotografia convencional, de la fotografia digital i del retoc fotogràfic amb Photoshop. Va ser el dia que es va inventar l'Actimel. Perquè quan prens Actimel se't corregeixen automàticament els nivells i el contrast, els ulls vermells i la corva de color i, a més, t'apareix un "calado" lluminós sense necessitat de màscares ni corves de Bezier.

I per cada Actimel que algú es pren, Andy Warhol dibuixa un somriure des dels núvols, el flautista d'una filarmònica s'equivoca en una nota, Annibal Lecter es menja un flautista, apareix un nou cantant d'Operación Triunfo, s'obre un fotolog, un publicista es fa ric... i mor un gatet.

Aquells qui em coneixeu sovint em dieu que sóc observador, afirmació a la qual responc "és instint periodístic" quan tinc el dia 'sobrat', o "tinc molt poca feina" quan tinc el dia... no, ben mirat sí que és poca feina, perquè enganyar-se.

Vull parlar-vos de La Habitación de Fermat, una pel·lícula de Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña que té com a protagonistes Lluís Homar, Alejo Sauras, Elena Ballesteros i Santi Millan (aquest segurament el coneixeu perquè sortia a les tires còmiques d'alguna web de mal nom). La pel·lícula mostra la història de quatre cervells privilegiats en el camp de les matemàtiques que són citats per resoldre l'enigma més gran que mai s'ha plantejat. La història pren un tomb inesperat quan aquesta reunió es converteix en una cursa contrarrellotge per salvar la vida, ja que les parets es mouen i l'habitació cada cop és més petita. La manera d'aturar-ho: resoldre enigmes que el seu misteriós amfitrió els planteja sobre la marxa.

Personalment és una pel·lícula que m'agrada, no està entre les meves preferides, però podríem definir-la com "d'aquelles pel·lícules que tornaries a veure un altre cop". Per a aquells compradors compulsius de DVDs, podeu trobar-la a la FNAC per 12€. Però no vull parlar-vos de l'argument i tampoc vull fer-me passar per esbirro de l'amic Teddy, així que començarem parlant de l'esmentada Poca Feina.

Observi el visitant les següents imatges:

A la figura 1 observem un pla zenital on es veuen els protagonistes intentant fer pressió contra les parets de la cambra posant un seguit de llibreries a terra, atapeïnt-les de llibres i objectes que van recollint. En els propers plans dels libres hi observem una quantitat important de títols matemàtics o científics, com cal a l'habitació d'una eminència matemàtica. Però si som torracollons i ens hi fixem bé, veurem que la figura 2, una ampliació de l'anterior imatge, mostra un llom de llibre que segurament molts reconeixereu. I és que un matemàtic erudit com el tal Fermat no només s'alimenta de literatura matemàtica, també llegeix Harry Potter! Concretament "Harry Potter i l'Orde del Fènix". I en un intent d'anar més enllà, el meu esperit intrèpid m'ha dut a comparar els lloms de les edicions d'Empúries i Bloomsbury, en català i anglès respectivament, per saber de quina de les edicions es tractava. I la sorpresa ha estat descobrir que es tractava de l'edició d'Empúries, en català. Així que Fermat llegeix Harry Potter en català. Però aquest no és l'únic parèntesi intel·lectual que es pren Fermat, no. Observem la figura 4:

Entre tanta xifra i tanta fórmula, sempre hi ha un moment per llegir "La Sonrisa del Mirón" de Pablo Motos, i és que no és d'extranyar que aquest títol s'escoli entre les lectures de Fermat, ja que un dels directors, Luis Piedrahita, forma part de l'exèrcit no del Dumbledore, sinó de Pablo Motos, i que l'hem vist mil cops fent monòlegs a "El Hormiguero" (presentat per Pablo Motos), programa emès a la cadena de televisió Cuatro que, curiosament, ha participat en la producció de la pel·lícula. Així doncs, tot queda en família i la Poca Feina ha vençut un cop més el mal.

ACTUALITZACIÓ (12:28h)

Gràcies al comentari de Bolzano he pogut trobar un altre llibre amagat entre els fotogrames de la pel·lícula. Es tracta de "Un Cacahuete Flotando En Una Piscina... ¿Sigue Siendo Un Fruto Seco?" de Luis Piedrahita, autor del llibre i de la pel·lícula. Per a mostra un botó, o una figura 5, pel cas.

Introduim una petita estadística publicada al butlletí d'aquest mes de l'UPI (Unió de Publicistes Incompetents):

De la totalitat de casos (381 en total) registrats l'any passat en què un/a individu/a en malles apareix del no res a la cuina de l'enquestat i diu "vinc del futur per portar-te el nou Neutrex", les dades reflecteixen el següent:

a) en el 5% dels casos, apareix un individu amb bata blanca que demana disculpes a l'enquestat, i s'enduu l'individu de les malles a una ambulància.

b) en el 9% dels casos, l'enquestat mor sobtadament per insuficiència cardíaca (de l'ensurt de trobar un paio en malles a la cuina).

c) en el 28% dels casos, l'enquestat havia pres substàncies psicotròpiques.

d) el 58% restant acaba en tragèdia*, a l'adonar-se l'enquestat que, ni al futur, podrà lliurar-se de fer servir detergent i rentar la roba.

___

* Dins d'aquestes tragèdies, el 12% són individu/es en malles morts a ganivetades, el 29% són individus/es en malles amb cremades a tot el cos de diversa consideració, i el 59% restant són individu/es en malles ingressats amb intoxicació per ingestió massiva de Neutrex.**

** D'aquest últim cas, el 24% es tracta d'ingestió esofàgica, i el 76% restant per ingestió anal.

El dia que vaig omplir aquell maleït qüestionari poc em pensava que acabaria sense ungles i amb ganes de tornar-me fumador compulsiu.

El dia que em van trucar perquè havia fet bé aquell qüestionari i, per tant, havia d'anar a fer un càsting per la tele, vaig prendre-m'ho com un joc, una anècdota curiosa que explicaria als de la feina l'endemà.

Però quan m'han trucat aquest matí per dir-me que en menys d'una setmana m'havia de presentar a la tele dutxadet i amb el vestit de la comunió preparat per afrontar un concurs que encara no s'ha estrenat, m'han agafat tots els mals. Quan el noi m'ha dit: "et truco per dir-te que t'hem seleccionat per venir a concursar" el meu cap ha pensat "ta tia la calva que m'hi veuràs!", i la meva boca ha dit "ah, sí? Uaaala, gràcies! Quina sort!". Talment com si fos la rossa alta i tonta però guapa de la classe, que quan l'escullen reina del ball festa diu "Quina sorpresa! No m'ho esperava, fuà!".

-Un cavall, un cavall! -em sorprenc a mi mateix atacat pels nervis,cridant pel passadís de casa.
El veí, que m'ha sentit a través de les parets marca OCB Premium, em truca al telèfon. Despenjo i sento que diu:
-Què? El teu regne per un cavall? -l'idiota es pensa que recito Shakespeare.
-No -dic acollonit-. Un cavall i un barret de cowboy, que amb les ganes de fumar que em vénen, em faig una monografia de Marlboro Country.
-Però si tu no fumes! -em diu.
-Calla i rema! -dic, a mig camí del meu dit cap al botó de penjar.

Una petita crisi d'identitat induïda per l'acolloniment de pensar que, en les properes setmanes, tothom qui em vegi a la tele em farà comentaris del tipus "ja et vaig veure a la tele, eh?". Que jo respondré amb un insípid "ah, sí? Que bé", quan en realitat tinc ganes de dir "a veure si haurà de sortir vostè a la tele la setmana que ve, dient com n'era jo de normal i de bon noi abans de matar en sèrie a tot aquell que em torni a dir que m'ha vist a la tele".

Perquè això sí, matar no està gens bé, no és una cosa maca ni una tradició gaire sana*, però si una qualitat confereix a l'assassí és la de convertir-lo en el gendre perfecte fins al moment de l'assassinat. "Era una persona normal", "semblava un bon noi, no causava problemes"... "El veia cada dia a comprar el pa" diu una senyora, com si comprar el pa fos un indicador psicològic per algú que mai matarà a sang freda.

Em veig a la policia (que no és tonta, i investiga) estudiant un cas d'assassinat:

-Peláez, tiene los resultados de las pruebas que le encargué analizar?
-Sí señor, las he dejado en su mesa.
-Antúnez, ha interrogado a todos los del entorno del presunto?
-Sí señor, me han dicho que cada día iba a comprar el pan.
-Haberlo dicho antes, coño! Entonces es inocente. Caso resuelto. Vamos a comer unos donuts.

Però si actualment la gent es mata per qualsevol cosa. Mòbils no en falten: Que si a un no li agrada que la nòvia es vegi amb un ex, que si la teva ex té nòvio i és feliç (i això no pot ser), que si la gent et comenta al weblog dien-te que no actualitzes com si no fessis res més a la vida, que si la veueta de l'homenet que tens al cervell t'ha dit que has de netejar el món de barbuts (són escòria!)...

La qüestió és no alterar-se. Respirar fons, inspirar, expirar... No posar-nos nerviosos. Els nervis ens diuen que qualsevol excusa és bona, un dia comences mossegan-te les ungles i després te n'adones que els teus dits semblen rèpliques de la Torre Agbar però en carn viva; o un dia comences a fumar compulsivament, i al poc temps els teus pulmons estan preparats per fer les escenes difícils de les pel·lis de Freddy Krugger; o un dia comences a contactar jovenetes per internet, i en poc temps no tens lloc a la nevera per desar el Cacaolat perquè les bossetes hermètiques plenes d'òrgans ocupen tot l'espai; o un dia comences caçant mosques i arrencant-los les ales, i en poc temps et trobes amb un ganivet ensangonat a la mà i dient a un policia "juro que puc explicar-ho!".

Perquè per a convertir-se en psicòpata no cal gaire cosa. Només una trucada, o un comentari al weblog, o una veïna que et para pel carrer per dir-te que et va veure a la tele, o omplir un maleït qüestionari.

___

*Bé, tradició sí, si tenim en compte la nostra història. Sana ja no tant. O molt, ben mirat. No hi ha res que et curi millor els mals que un punyal ben clavat. Te'ls treu pel reste de la teva vida.

Segons Romulos Kariakos (Escoltòleg reputat) hi ha tres maneres d'escoltar, però només una és la bona. Començarem per aquesta perquè, tot i que seria un apoteòsic colofó moral per aquest article que hauria d'estar en qualsevol revista divulgativa sobre els hàbits dels primats i d'alguns crustacis, restaria un final humorístic (o dramàtic, segons opinions) a l'escrit en sí. Comencem amb l'Escoltologia.

1. Prestar atenció ("la bona" o "la difícil"):

No tothom la duu de sèrie i segons els especialistes, com tota tècnica, es pot aprendre. Consisteix en parar atenció a allò que t'expliquen, absorvir dades, processar-les, aportar preguntes referents a l'estat d'ànim o a l'opinió de l'Emissor i, si aquest ho demana (explícita o implícitament, i aquí intervé la gràcia de cadascú per detectar-ho) donar algun tipus de resposta que pugui ser útil a l'Explicador (Emissor o Explicaire, sempre termes que comencen amb E) ja sigui fent-lo reflexionar o aportant una solució concreta a allò que, com a Escoltadors, s'ens demana. Algunes frases útils: "Tu com ets sents respecte a això que m'expliques?", "Com creus que t'afecta això?" i d'altres variants per l'estil, i evitant preguntar "perquès" que puguin resultar massa incòmodes.

2. El "Jo hagués":

Aquest mètode escoltatiu (o escoltador) ve de sèrie amb la majoria de nosaltres i sovint el fem servir amb massa intensitat. Consisteix en respondre a l'exposició de l'Emissor amb models com "El que jo hagués", "Jo li hauria dit" o "El què hauries d'haver fet". Sovint pequem de creure que la nostra possible reacció hagués estat la millor davant d'un problema aliè sense tenir en compte que: A.Quan ets al mig d'una situació X sovint no tens temps de reaccionar de la millor manera, B.Que des de fora les coses sempre es veuen més senzilles i C.Que Precisament no t'ha passat a tu, sinó a qui t'ho està explicant. Aquesta reacció acostuma a ser un alleujament per al Receptor (que pren el paper de l'Emissor) perquè permet desfogar-se i, sovint acarnissar-se amb un problema que no és seu, i totalment frustrant per a l'Emissor original, que no podrà acabar l'exposició i, molt probablement, estarà a prop de rebre els efectes de la indignació del Receptor emprenyat que passarà a convertir-se, en alguns casos, en un Berserker amb els ulls injectats de sang.

3. El pilot automàtic:

Una tècnica molt habitual i molt depurada en molts homes, que consisteix en desconnectar completament de l'exposició de l'Emissor, fixant la vista en algun punt de l'infinit i pensant en qualsevol altra cosa. Per dominar aquesta tècnica és important que la genètica t'hagi dotat amb la capacitat de detectar els silencis més llargs del compte en una exposició, de manera que puguis reaccionar amb alguna resposta automàtica com ara "sí", "no", "imagino..." o, en el cas dels més experimentats que arribin a detectar l'estat d'ànim, "que fort!" o "vaaaia tela!". (És possible que els japonesos estiguin treballant en un xip que, instal·lat al còrtex del cervell, permeti dominar aquesta tècnica a nivells de samurai, però encara no hi ha notícies que es pugui comercialitzar en un futur proper). Aquesta tècnica també s'naomena "Homer", i es pot detectar perquè apareixerà un nuvolet sobre el cap del Receptor amb un Donut, un ocell refilant, o qualsevol article del basar xinès que es pugui reproduir en moviment amb un GIF de 2 frames.

Així que si us expliquen alguna cosa, intenteu semblar interessats o capaços de respondre la pregunta "has escoltat alguna cosa d'això que t'he explicat?" amb una frase d'entre 3 i 5 paraules que tingui un mínim de referència a allò que us expliquen i que faci sentir escoltat al vostre Emissor. Per exemple, si em trobeu pel carrer i us pregunto "Has llegit el meu últim post del Forat?", com a mínim pugueu dir "sí, un text verd amb un títol. Molt bo, eh?" i jo us pugui respondre amb un somriure i pensar "com a mínim coneix la web... i aquest núvol tan bonic amb un Donut? Ara m'està entrant gana".

Com a barcelonista no puc evitar consultar la premsa diària esportiva que parla del Barça a internet, per això sempre faig una ullada a l'Sport i al Mundoportivo (que deia en Nuñito). Com a individu a qui agrada jugar a ser creador de tires còmiques, tampoc puc evitar fer un cop d'ull a les tires d'aquestes publicacions (les de Caye a l'Sport i les de Kap al MD). No és que em facin especial gràcia (el Barça ja fa prou gràcia per sí sol últimament, i no li cal ajuda) però m'agrada veure com caricaturitzen els personatges, ja que personalment sóc un negat amb el tema de la caricatura i potser aprenc alguna cosa.

No tinc res a dir sobre el treball d'aquests dibuixants, i no cal dir que no hi tinc absolutament res en contra ja que no els conec de res i, valoracions personals a banda, crec que la seva trajectòria i experiència en el món professional ja són prous per merèixer-los un respecte, com a persona i com a afeccionat. Però en algunes ocasions no puc evitar quedar sorprès, com és el cas de la tira d'avui de l'Sport, que ve a dir que Ronaldinho ha passat de pensar en el Barça a pensar en el món discotequeril i del festivaleig en general, en alusió directa al seu rendiment de merda en els últims mesos llargs. Podem veure-hi una radiografia del cap del brasiler en el passat, i una en l'actualitat, es pot veure la tira aquí. El que em sorprèn no és el missatge, sinó la tècnica, ja que per crear aquest efecte, l'autor ha preferit el "ctrl-C ctrl-V" (copiar i enganxar) a la creació pròpia.

A la figura 1 veiem una imatge coneguda per la majoria d'internautes, que es pot trobar fàcilment a qualsevol web que reculli humor gràfic de la xarxa, o a la cerca d'imatges de Google amb l'entrada "homer radiografia". A la figura 2 trobem una mítica bola de discoteca, que podem trobar a la web illustratortechniques.com (amb contingut protegit per copyright), o a la primera plana de la cerca d'imatges de Google si hi introduim la cerca "bola discoteca". A la figura 3 hi ha la tira d'avui del diari Sport on, si ens hi fixem una mica veurem que tots dos elements (fig.1 i fig.2) hi estan clarament presents i maquillats amb una mica de Photoshop.

Tampoc vull entrar a teoritzar sobre el copyleft i el copyright, però sí comentar que en la imatge 3 no només s'ha fet ús d'unes imatges (al menys la 2) amb copyright, sinó que també hi ha hagut una modificació visible. En segon lloc hi ha hagut un ús lucratiu (a no ser que l'autor presti els seus serveis gratuïtament al mitjà de comunicació Sport). I en tercer lloc això ens podria dur a fer tot tipus de judicis de valor que potser estarien fora de lloc, com ara sobre l'habilitat de creació de l'autor o els seus recursos tècnics (que ningú dubta que tingui).

Personalment, i a banda que es pugui argumentar que la vinyeta pugui ser un homenatge a la imatge de la radiografia de Homer Simpson, o sigui una picada d'ull a qui pugui reconèixer la imatge, em provoca una sensació estranya. No sóc el més indicat per parlar de tècnica, ja que considero que la meva és precària i de dubtosa qualitat, però sí em sembla que fer ús obertament d'uns continguts registrats i modificar-los per donar-los una fi lucrativa es troba al llindar del què en el meu valor totalment subjectiu es considera "lleig". Però sí, teniu raó, això meu és la rabieta del "vull i no puc", d'algú limitat que no arriba a més. Però en lloc d'una imatge de Matt Groening (fig.1) o una de Roger Reid (fig.2), podria haver estat una imatge meva... o teva... o d'algú altre. I aleshores què?

Ha arribat el dia de la veritat a Dimbolàndia. Els candidats han posat tota la massa al forn per ser els escollits en aquest dia on tots els panets i pastes decidiran qui els representarà en el futur immediat. A Dimbolàndia també hi ha eleccions, i aquests són els candidats.

CROSTA A TOTA COSTA (CATC)

El CATC és un partit de crosta. Les últimes eleccions van tenir un èxit insospitat i ara volen repetir o superar els seus últims resultats. Diuen que, en part, va ser gràcies a un grup de merengues que amb la seva campanya de desaprovació als panets amb crosta van aconseguir que els votants de Crosta A Tota Costa sortissin dels seus envoltoris per votar-los massivament. En 30 segons, faltaran 30 segons menys per saber si han tingut sort aquestes eleccions.


PARTIT DE CROSTA I VERDET (PCV)

Perquè el verdet només aporta avantatges, segons diuen. No només dóna una pinzellada de color, també evita que ens mengin. A més, el verdet és una font inesgotable de penicilina (substància que, diuen, volen legalitzar si són escollits aquestes eleccions). El Partit de Crosta i Verdet recolza, per sobre de tot, la convivència entre panets i tot tipus de pastes i pastissets (fins i tot les magdalenes). Si guanyen, eliminaran el terme 'florit' que, diuen, és pejoratiu.



CROSTA I MOLLA (CiM)

Crosta i Molla compten amb una llarga experiència en el quadre de poder de Dimbolàndia. El seu candidat és un panet amb experiència, amb algunes marques de torradora per un petit incident amb una torradora ara fa unes poques setmanes. Creuen que hi ha hagut una campanya de descrèdit cap a Dimbolàndia des d'altres parts del Món del Forn, i que si surten escollits es faran respectar un altre cop. Aquest candidat no té ni una molla de tonto.


PARTIT AMB CROSTA (PAC)

Des del Forn Central, el Partit Amb Crosta defensa, per sobre de tot, l'alegria dels panets. La candidata del PAC, acompanyada durant tota la campanya electoral per la seva filla-panet, ha ofert la imatge més propera de tots els candidats. Tot i això, ha estat fortament criticada per estar lligada a les decisions del Forn Central, i per la suposada mala gestió d'aquest. Situacions com la dels crostons cremats d'aquest estiu, o els retards d'entrega de llevat i farina dels últims mesos han fet baixar els seus resultats en les enquestes.

PARTIT ANTICROSTA (PA)

El PA, tot i el seu suggerent acrònim, és un partit Anticrosta. Mai obté uns bons resultats a Dimbolàndia, però al Forn Central té el recolzament total dels merengues més activistes, veritat? La candidata del PA d'aquest any no és una persona especialment carismàtica, i té el mal costum de dir 'veritat' darrera de cada frase, veritat? Però esperen obtenir uns bons resultats de cara al Forn Central. Segons diuen, el proper President del Forn Central sortirà del PAC o, possiblement, del propi PA.